De vegades els mascles i les femelles d’una mateixa espècie poden ser molt diferents, tant que fins i tot podríem arribar a pensar que estem davant de dues espècies. La presència de diferències morfològiques entre sexes és el que s’anomena dimorfisme sexual. Una sèrie de regles generals per distingir femelles de mascles són les següents:
- Les femelles solen ser més grans que els mascles.
- Les femelles tenen estructures amb llargs pèls per carregar el pol·len (escopa) a les potes posteriors o a la part de davall l’abdomen. Els mascles no tenen estructures per carregar el pol·len (Nota: aquest caràcter no és vàlid per les abelles cleptoparàsites o les del gènere Hylaeus, ja que aquestes no tenen escopa).
- Els mascles tenen les antenes més llargues que les femelles. Les antenes de les femelles estan formades per 12 segments, mentre que les dels mascles en tenen 13.
- Les femelles tenen un abdomen amb 6 segments visibles, mentre que l’abdomen dels mascles és més llarg i en té 7.
- Només les femelles tenen agulló al final de l’abdomen, ja que en realitat es tracta d’un ovipositor modificat.

Les abelles passen per una metamorfosi completa amb quatre fases de desenvolupament: ou, larva, pupa i adult. Un tret característic de les abelles és que construeixen nius per al desenvolupament de les larves. Les femelles posen un ou dins una cel·la de cria en el niu amb un subministrament de menjar suficient per al desenvolupament larvari. Després, tanquen la cel·la i aquesta ja no s’obrirà fins l’emergència del nou adult. Només hi ha algunes espècies d’abelles (Apis, Bombus) que van alimentant a les larves durant el seu creixement. Els nius de les abelles poden ser més o menys complexos i hi ha una gran diversitat de comportaments de nidificació i tipus de nius. En un sentit ampli, les abelles poden dividir-se en espècies amb nius subterranis i espècies amb nius aeris. Els nius subterranis sovint consisteixen en forats en el sòl excavats fent un túnel que pot ramificar-se acabant en una o diverses cel·les de cria. Les abelles prefereixen sòls exposats al sol per a la construcció d’aquests nius. Per altra banda, les espècies amb nius aeris construeixen nius per damunt el terra en llocs com canyes buides, fusta morta o cavitats en parets. Solen construir cel·les de cria ordenades linealment una darrere l’altra i separades per parets que construeixen amb diferents materials (fulles, fang, pedres, pèls de plantes). Curiosament, també hi ha algunes espècies d’abelles, anomenades cleptoparàsites, que no fan nius perquè roben el niu construït i el menjar emmagatzemat per altres espècies.

Les abelles poden presentar distints graus de sociabilitat. La gran majoria d’espècies són solitàries, això vol dir que la femella tota sola construeix el seu propi niu i aprovisiona a la seva descendència sense l’ajuda de cap altra abella. Pel contrari, les espècies eusocials viuen formant colònies on existeix una divisió del treball, això normalment significa que hi ha una femella encarregada de posar ous (reina) mentre les altres femelles (obreres) s’encarreguen de cercar menjar, tenir cura de la progènie i defensar el niu. Altres espècies tenen un comportament que està entremig del que definiríem com a solitàries o eusocials. Per exemple, algunes espècies poden viure en colònies sense divisió del treball, o d’altres fan nius que comparteixen dues o més femelles però on cada una té les seves pròpies cel·les de cria.